El Rei D'Uruk

El Rei d'Uruk
Editorial: La Rosa dels Vents (Ramdon House Mondadori)
Novel.la finalista del Gran Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull 2008

El Rei D'Uruk és una història d'amor en temps de guerra, d'amor entre dues dones iraquianes que al bell mig de l'adversitat troben forces per estimar-se. Nagar, Xiïta, viu sotmesa al fanatisme religiós. Safia, sunnita i de pensament més liberal, l'acull per protegir-la de l'ordre d'extermini ètnic emesa pel govern de Saddam Hussein.
Juntes, Nagar i Safia, hauran de lluitar sense treva per gaudir dels seus sentiments, ocultant-se d'una societat integrista que les condemna mentre Bagdad s'aflama sota les bombes de l'exèrcit nord-americà.
 Santi Baró ens ofereix una novel.la bellíssima que sagna com una ferida oberta. Amb una ambientació excel.lent de l'època de la invasió nord-americana de l'Iraq i unes heroïnes inoblidables, El Rei d'Uruk conta una història dura i intensa on l'esperança resideix en un amor tan pur com etern.

EL REI D’URUK

DUJAIL

Nagar va obrir uns ulls de lluna per sobre la frontera de la tela del hijab. La veu del pastor  que li allargava la ma es barrejava amb el darrer malson, aquell on corria deixant enrere un infern de foc i gemecs. La sorra on reposava era calenta i acollidora com la mort, i no va saber que era viva fins que Khaled va fer que el raig de la cantimplora li llepés els llavis. Llavors va recordar que no tenia més que records i que havia de fugir cap a Bagdad.

Khaled va llençar-li uns mots que com una ràfega de la pols del desert es van perdre en la desolació, en el no-res. Nagar restava atenta a aquells ulls que la sotjaven, i en desconfiava, la por havia arrelat estremint-la, com petites agulles, a cents, a mils, que no paraven de fiblonejar-li l’ànima. Com podia confiar en cap més home si l’home havia estat qui l’hi havia mostrat l’espectre de l’horror, de la violència, de la insensibilitat? Enterbolides i angoixoses imatges que precedien les dues jornades de fugida pel desert, seguint l’Eufrates, cercant Bagdad, li repetien que fugís d’aquell i de qualsevol home que li allargués la ma. Nagar volia alçar-se i fugir, fugir de la fugida, fugir de l’infern, fugir d’aquell racó de món maleït per la humanitat, fugir... d’Iraq. Però tot allò ella no ho podia fer, ja que no li quedaven forces ni per alçar-se del jaç de mort que la sorra li havia ofert. Khaled va ajeure’s a la seva vora i va fer-li repenjar el cap damunt la falda. Nagar va recórrer la mirada del beduí i no hi va trobar maldat, els seus ulls la penetraven i un somrís sota un espès i fosc bigoti la convidava a confiar. Però no era pas per confiança que es sotmetia sinó per mancar-li l’energia suficient per posar-se dempeus i córrer. Portava dos dies corrent, la seva aldea natal Dujail, l’empaitava, les passes de l’exèrcit republicà es reproduïen tal com si fos ara que retronessin pels carrers del poble, les trompades esquinçant les portes, els crits, els plors, les súpliques, els gemecs, las ràfegues de metralladora, el fum i el foc, els seus pares, els seus germans, l’horror, la pesta, la merda que amb només dotze anys s’havia hagut d’empassar, la desgràcia, la dissort que no haguessin acabat també amb ella, la mala fortuna que ningú la deixés morir i haver-se d’enfrontar, tota sola, a la lenta agonia d’un poble, d’una gent marcada per sempre més entre lluites de poder, divines i terrenals, d’una gent marcada pel tresor de Bagdad.

Amb l’ajut d’uns pals i un tros de tela, Khaled  va alçar un improvisat refugi per Nagar, li va deixar una bota amb aigua, pa de mel i formatge de cabra.  Va creure que de fet, retria homenatge a la seva ànima, i que, en fer-ho, es descarregava de responsabilitats. Aquella noia d’ulls grossos i mirada de gat, tal i com la va definir en arribar a la seva llar, estava condemnada a morir, aquella noia que ja mai més podria oblidar a causa de la seva extremada bellesa, no tenia cap possibilitat de sobreviure, ni amb el seu socors, ni sense, i tot i que l’abandonava dins d’aquell sarcòfag de tela rosada, ella va dedicar-li un cop d’ulls, una lluentor viva, un reflex que sense arribar a ser un somrís, si que va ser, a la seva manera, un gest d’agraïment. Khaled va marxar amb el seu ramat cercant noves pastures amb el remordiment encastat enmig del cor. Només feia unes hores que havia sortit de Shu’la, a la perifèria de Bagdad, el remat era tot el que tenien i no podia fer marxa enrere, la sang que corria per les venes de les seves cabres era la sang que mantenia calenta la de la seva família, si s’apagava l’una, irremeiablement arrossegaria a la fam, a la malaltia i a la mort els seus. No, no podia tornar enrera, havia de trobar noves pastures, només tenia el ramat, i ells només el tenien a ell... Khaled se’n convencia i s’omplia de raons per abandonar la noia dels ulls de gat, però tot i no enfrontar-s’hi, i tractar-la de trascantó, la por de rebre el càstig dels qui ajuden els fugitius l’assaltava i el feia fugir corrent. Havia compartit part de les seves provisions, i l’hi havia ofert un refugi contra el sol, i allò definitivament l’hauria de deslliurar de l’angoixa i del turment. Però no, el pobre Khaled no podia deixar de pensar en ella ni en l’origen de la seva por, la maldat que convertia en fugitives noies de mirada tan noble com aquella ulls de gat, que sense ni esma per tastar les provisions que ell li havia deixat, de bon segur en les properes hores deuria morir. Khaled no en tenia cap dubte on residia la seva por, el dictador hi estava al darrera, i l’escarment a Dujail, de bon segur  també. 

Nagar va reconfortar-se en un merescut són, el vent del desert feia bategar aquell improvisat paravent, i ella se sentia com si es trobés dins d’un cor, i per estrany que pugui semblar s’hi trobava a gust, havia deixat enrera la paüra, la mateixa paüra que des que havia fugit de Dujail li impedia mirar què havia deixat enrera. Va obrir els ulls i es va sorprendre per una claror rosada que de seguida li va encendre el record d’aquell pastor que li havia vessat gotes d’aigua, primer amb un mocador humit, després a raig de cantimplora, i podia ensumar, també, ben a la seva vora, una barreja d’olors: la dolçor del pa de mel, l’agre del formatge de cabra. Obeint els més elementals instints de supervivència, Nagar va tombar el seu cos cap a les provisions, i en fer-ho va adonar-se de com li costava girar-se, se sentia defallir, i  va necessitar un esforç sobrehumà que, gràcies a la gana, va reeixir.  El seu cos va rebre l’aliment amb una esgarrifança i va ser aleshores quan va pregar a Déu que li permetés arribar a Bagdad, era la voluntat de sa mare.

La nit abans de l’arribada de la comitiva de Sadam Hussein a Dujail, ja es respirava un clima estrany a casa seva, les oracions s’havien allargat durant hores, hi havia homes que no havia vist mai abans, amb turbant negres, que entraven i sortien amb una dèria estranya. Elles només els havien vist per servir-los el te i ajudar-los a preparar-se pel widhu*, portant-los gerres amb aigua tèbia, palanganes i tovalloles, però des del cobert de la cuina on jeia Nagar amb les seves germanes i cosines podien sentir l’esvalot que feien. Aquell vespre va ajudar a la cuina a preparar un gran àpat. Mai, ni quan la celebració de l’Eid, havien preparat tant d’aliment. Hi havia addess, que és sopa de llenties amb khubs, una gran safata d’arròs amb disbiss, carn de bé guisada amb panses, ametlles i espècies, i plats de kunafa, un formatge dolç que servien tebi per anar picant, pa i mantega... Aquell sopar, i aquells homes estranys, presagiaven alguna cosa que se sortia encara més de la rutina de la visita del dictador, l’endemà.

Tot va anar molt de pressa, el poble sencer va sortir al carrer, els uns voluntàriament, i els que s’havien quedat a les seves cases van sortir a la força quan la policia va passar casa per casa. Tothom havia de retre homenatge a Sadam i, d’aquesta manera, demostrar que la gent d’Iraq, fos xiïta, fos sunnita, recolzava la campanya militar a l’Iran. Tot el

 *El widhu és una neteja simbòlica de l’anima abans de llegir l’alcorà, que consisteix en rentar-se la cara, les mans i els colzes.

poble: homes, dones, ancians, nens, i nenes, s’arrengleraven a banda i banda del carrer principal sota l’ombra de les nogueres per on avançava el seguici presidencial, quan van començar a sentir-se trets, corredisses, ràfegues de metralladora i més d’un crit... Els

homes de la mujabarat van entrar a les cases més properes, van accedir als terrats i des d’allí disparaven indiscriminadament. Nagar i les seves germanes, la seva mare, les

germanes de la seva mare, les seves cosines, totes elles, es van posar a córrer carrer

avall fins sentir-se segures a casa. Nagar no va poder veure res, i tot i que no era aquella la primera vegada que la sorprenien els trets, mai abans s’hi havia trobat tant a prop del xiulet de les bales, de l’olor de la pólvora, de les corredisses, de la por... Més tard van entrar els homes de la casa: el seu pare, l’avi, els germans, els cosins, i els tiets, tots d’una revolada, i amb ells les primeres paraules que parlaven de l’assassinat de Sadam, i crits a favor de Dawa i per l’ànima de l’Ayatolà Muhammad Baqir al-Sard.  Nagar recordava com cridaven, ben bé extasiats. Si ve ella per ser dona, i encara més per ser nena, sabia que no estava a l’alçada de l’home per entendre les raons i adquirir coneixements com ells, havia sentit sense haver-les escoltat les converses de casa... Per això mateix coneixia que Dawa era una mena d’agrupació política que lluitava contra el règim, i que l’Ayatolà Muhammad Baqir al-Sard havia estat el seu líder fins que els homes de Hussein el van capturar i assassinar. Ella havia sentit que a casa seva clamaven revenja per aquell assassinat, i és per aquest motiu que va entendre aquella onada de felicitat que en aquell moment travessava la seva llar, i tot i no saber si tenia dret a fer-ho, es va sorprendre somrient.

Els homes de negre que havien sopat la nit abans havien desaparegut i tot el clan familiar es va reunir davant de l’aparell de la televisió a l’espera de notícies, excepte els seus germans i cosins que van pujar al terrat armats amb metralladores, per fer guàrdia. Immediatament totes les cadenes iraquianes van interrompre la seva emissió per donar la darrera hora que tenia per protagonista la seva aldea. Sadam havia estat víctima d’un atemptat frustrat, i la guàrdia republicana es vanagloriava d’haver abatut els tiradors que s’amagaven dalt de les nogueres, i d’haver avortat l’intent d’assassinat.  Els homes van començar a gemegar, a lamentar-se, a colpejar-se sobre el pit, pràcticament a plorar, i elles sense necessitat que les fessin fora, van retirar-se  cap al cobert de la cuina, la dignitat de l’home no permet que ni la dona ni els nens siguin presents en moments de debilitat com aquells.

Nagar va sortir de la improvisada cabana arrossegant-se, i un cop fora va tractar de posar-se dempeus. No sabia quan de temps feia que reposava, no sabia quantes hores o  dies feia que s’havia trobat el pastor, ni si ell havia estat real, un miratge o alguna mena de revelació. Recordava les seves pregàries d’ajut, i va donar les gràcies a Déu. El cap li donava voltes, i es notava les cames i la resta de les articulacions enrampades. No n’estava gens segura d’aconseguir donar una passa més, ni tampoc de cap a on dirigir-se, la llum crepuscular que l’envoltava no l’orientava prou, si anava cap a la llum, o cap a la foscor, si encara dormia o estava desperta, si era viva o ja havia mort com els seus. Va mirar cap al seu voltant i la va sorprendre un enorme focus de llum no massa llunyà,  un avió que s’hi dirigia i perdia velocitat a mesura que s’hi apropava, i sense ni adonar-se va pronunciar amb alegria la paraula Bagdad.